16/12/09

NÚVOL BLANC


Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.


Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.


Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc...


Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que...


Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc...

Quédate un poquito más

Related Posts with Thumbnails